Fons Manuel Giró Ribé

GIRÓ i Ribé, Manel. Lleida, 5 de setembre de 1848
Barcelona, 20 de desembre de 1916

El fons està format per 13 volums amb partitures d’obres d’òperes, sarsueles...

Compositor nascut a Lleida el 5 de setembre de 1848. De molt jove, a l'edat de vuit anys, s'inicia en l'estudi de la música a través de la seva participació com a cantaire en diverses capelles musicals de la ciutat, d'entre les quals cal destacar la del Roser de l'Aurora i l'Escolania de la Catedral. Rep lliçons dels mestres Pobaleda, "Roda", Terrassa i de l'organista de la Catedral Magí Pontí i Ferrer, a més del mestre de capella Aleix Mercè de Fondevila.

Amb el desig inicial de seguir la carrera eclesiàstica, Manel Giró ingressa al Seminari de Lleida on estudia filosofia i llatí i on rep també una sòlida formació general que anys després quedarà reflectida en les seves obres.

manelgiro.jpg

Als dinou anys abandona el Seminari per dedicar-se plenament a la música, estudia harmonia amb l'organista i professor de música Francesc Oliver i Aymauri al llarg de tres anys i substitueix Magí Pontí en diverses ocasions com a organista de la Catedral. En veure que a Lleida no tenia elements suficients per desenvolupar la seva carrera musical, el 1870 es trasllada a Barcelona on va estudiar amb diversos mestres la identitat dels quals desconeixem. Aquesta situació no va durar massa i el 1874 marxa a París on roman durant vint anys i hi escriu la majoria de les seves obres.

Un any després d'instal·lar-se a París arriba el primer èxit amb la interpretació d'un fragment d'una Salve Regina. El 1879 l'editor Heugel li publica una col·lecció de romances espanyoles agrupats amb el títol Tras los montes, que van contribuir en gran manera a la divulgació de la seva tasca com a compositor i van fer-lo popularment conegut entre els afeccionats parisencs. Igualment, aquell any, el mateix editor va publicar-li una Lamentació de

 Jeremies interpretada per primer cop en els Concerts Pasdeloup amb cors, orquestra i solistes, després de certes disputes amb la casa editora Choudens.

El 1880 estrena la Simfonia Mossàrab, simfonia en quatre moviments amb la qual Giró aconsegueix renom gràcies a les interpretacions fetes alguns anys més tard. Giró tenia una especial estima per aquesta obra, ja que, segons ell, mai fins aleshores s’havien escrit obres simfòniques que tinguessin un “veritable caràcter espanyol”.

El 1883, i després d'escriure la Gran Missa amb cors i solistes (1882), compon el ball corejat Divertissement andalous, estrenat en el transcurs d'una festa a l'Òpera de París, a benefici dels damnificats per les inundacions patides a Alsàcia-Lorena. En realitat es tracta d'una sèrie de quadres amb música popular on es combinaven ballables i cors, així com alguns fragments d'altres compositors espanyols. L'estrena d'aquesta obra va consagrar Giró com a ídol musical d'aquell moment a París i va esdevenir habitual en els repertoris de concerts francesos.

El 1884, després d'alguns anys d'estada a París, torna a Barcelona per tal de preparar els assaigs de la seva òpera Il Rinegatto Alonso García que estrena, no sense dificultats i gràcies a la influència del seu amic Julián Gayarre, el 6 de juny de l'any següent (1885) al Teatre del Liceu.

L'activitat de Manel Giró era intensa en aquells anys, especialment a Barcelona, on resideix tot i que no són estranyes les visites a la seva ciutat nadiua, on la premsa sovint dóna notícies sobre les activitats d'aquest compositor. El novembre de 1890 Manel Giró visita Lleida on és rebut com una celebritat per totes les entitats musicals. La Banda Popular li ofereix un concert al Casino Republicà i el mateix Giró participa en la interpretació de la Missa Gran de Mercadante a l'església del convent de Santa Clara.

Instal·lat altre cop a París, exerceix de corresponsal de la revista La Ilustración Musical Hispano-Americana i publica diversos articles a La Música Ilustrada Hispanoamericana. A París forma part de la Sociedad Española de Cuartetos fundada per Matías Miquel i lluita per la dignitat de la música espanyola proposant als compositors fugir dels excessos populistes i eliminar la frivolitat dels aires nacionals opinant que calia fer quelcom més que escriure cançons andaluses, boleros, havaneres, i comminant als compositors espanyols de treballar en el gènere simfònico-coral de vocació descriptiva i pintoresca.

A començaments de 1892 s'interpreta a París l'òpera còmica El sombrero de tres picos. Aquesta mateixa obra és interpretada al teatre Príncipe Alonso de Madrid el 14 de maig de 1893. Alguns diaris li atribueixen la creació, amb aquesta obra, d'un nou gènere espanyol inspirat en els aires nacionals.

El 1892 estrena també la seva Missa de Rèquiem a gran orquestra, cors i solistes dedicada al conegut tenor Julián Gayarre que havia mort a Madrid el 1890. Aquesta Missa tenia, segons J. Pinyol, clares reminiscències intencionades de Meyerbeer, Gounod i Verdi, autors que acostumaven a figurar entre els repertoris habituals del cantant navarrès. Va ser interpretada poc després al Teatre Líric de Barcelona i va passar a formar part dels concerts de Giró.

A Barcelona altre cop, el 1897 s'inicien els assaigs de la sarsuela d'espectacle en tres actes Nostra Senyora de París amb lletra de Calixto Navarro i basada en una novel·la de Víctor Hugo. L'obra va ser un èxit i poc després, el 24 d'abril, ja s'havien fet 7 representacions d'aquest melodrama líric al Teatre Novetats de Barcelona, on va continuar en cartell fins que el 22 de maig es va fer el benefici de l'autor.

Manel Giró mor a Barcelona el 20 de desembre de 1916 a la casa de la plaça Letamendi on residia gairebé totalment apartat de la vida pública. Pocs dies després, el gener de 1917, la Revista Musical Catalana publicava un article on, a més de donar algunes dades biogràfiques, afegia: [...] Darrerament el mestre lleidatà vivia molt retret, veient-se'l solament algunes nits de Liceu. Era un músic que posseïa vastos coneixements i força experiència, però de gustos bastant rancis. Era un admirador de Meyerbeer i de l'escola francesa de mitjans de segle passat, i aquestes preferències es traslluïen, naturalment, en les seves produccions, ben traçades, això sí, però sense la personalitat o el caràcter que fan l'obra perdurable [...].