Restauració del pergamí de la Carta de Poblament de la Ciutat de Lleida
Una de les tasques principals de tot arxiver és vetllar per la preservació i conservació del patrimoni documental que custòdia, de manera que es preservin tots els seus valors i puguin ser així útils a les diferents necessitats de la societat. I, si es requereix, aplicar les operacions de tractament que garanteixin de forma permanent la conservació, la integritat i l’autenticitat dels documents d’arxiu.
L’any 2019 els tècnics de l’Arxiu Municipal acordaren intervenir en el document més antic, i un dels més rellevants, que conserven en els seus fons. Ens referim a la Carta de Poblament de la ciutat de Lleida, de 1150, atorgada conjuntament pels comtes de Barcelona i d’Urgell i que suposà l’inici de la vida jurídica de la ciutat. I, que els treballs de restauració s’encarregarien a la restauradora Núria Vila del taller Grafia-conservació-restauració.
El document, d’unes mesures de 574 x 528 mm, està realitzat sobre una peça de pergamí de gruix variable, amb una qualitat irregular i presenta certs desperfectes en la manufactura de la pell. Està manuscrit amb tinta negra per l'anvers, sembla tinta de carbó, i amb anotacions puntuals.
Abans de l’inici del tractament tècnic de la restauració en la peça es podien distingir, bàsicament, dues tipologies d’alteracions. Unes degudes a causes extrínseques, ocasionades per factors externs a la peça, com poden ser l’ús, la manipulació, l’emmagatzematge, els factors ambientals, biològics... I unes altres, més greus i amb certa part irreversibles, causades per factors intrínsecs propis de l’envelliment natural de les matèries que formen part de la mateixa obra.
El document presentava brutícia generalitzada, amb excrements d'insectes, pols i terra, restes de tinta i greix i altres taques de procedència desconeguda que havien oxidat el suport. Aquest pergamí havia estat plegat en format cartera, fet que provocà l’aparició de diverses esquerdes i d’erosió en les tintes que coincidien amb la zona dels plecs. El plec més exterior, el de la superfície estava més brut que la resta, en actuar com a tapa del conjunt. En general, presentava petites pèrdues de suport i alguns estrips i esquinços, el més important a la banda inferior dreta.
Respecte a les tintes, aquestes semblaven tenir problemes de solubilitat, ja que s’havien escorregut en molts indrets desdibuixant el seu traç; aquests apareixien tremolosos, propis d'una tinta soluble que, en algun moment, hagués patit problemes d’humitat.
La intervenció dels tècnics restauradors es va iniciar amb la realització d’anàlisis de solubilitat d’elements sustentats; el desmuntatge de papers adherits al pergamí mitjançant l’aplicació puntual amb el llapis de vapor, la neteja mecànica de les restes d’adhesiu i la neteja mecànica en sec. Es realitzà, també, una neteja humida, hidratació, mitjançant la nebulització de vapor d’ultrasons dins la cambra d’humectació. I, posteriorment es procedí a l’estabilització higroscòpia del pergamí, aplanat, durant uns mesos i amb les proteccions adients. Es continuà amb la consolidació dels talls i els estrips, amb diversos gramatges de paper japonès i amb adhesiu polivinílic de conservació. I, a la reintegració de pèrdues de suport.
Un cop finalitzat tot aquest procés, s’ubicà el pergamí en una carpeta específica de cartó de conservació.
