Història del Palau de la Paeria

El 1185 Ramon de Montcada feia donació al bisbe i al Capítol de Lleida de la plaça del Pardinal, actual plaça de la Paeria, i dels seus solars confrontants. Cap al 1208, el noble Mascarell de Sanahuja adquirí dits solars i edificacions a l’Església i per edificar-hi una gran casa senyorial. És en aquest moment quan la plaça canvià de nom i passà a anomenar-se plaça d’en Sanahuja. El llinatge perdurà fins al 1334, any en què Pere de Sanahuja, senyor de les Borges Blanques, va morir; el 1383 els marmessors testamentaris van vendre el gran casal als paers de Lleida per 450 sous i així es va convertir en la nova casa de la ciutat. Fins aquell moment, la jove institució municipal estava situada en una casa del carrer Borràs, a la Costa de Sant Andreu, coneguda com a Paheria Veylla. Però, a causa de la manca d’espai, a l’hora de reunir els consellers i havent de celebrar les sessions del Consell General en altres espais de la ciutat, com fou l’església de Sant Joan, es van veure obligats a buscar un lloc més gran i adequat per a les seves necessitats, i la casa dels Sanahuja fou la millor opció.

La institució que acull el Palau de la Paeria, l’origen del govern municipal començà molt abans, amb la Carta de Poblament, de 1150, i podem dir que cristal·litzà l’any 1197, quan el rei Pere I, d’acord amb el comte d’Urgell, concedí el privilegi de Consolat a la ciutat de Lleida, de forma semblant a la que regia a les ciutats italianes i altres d’arreu d’Europa. La maduresa del règim municipal arribarà el 20 d’agost de 1264, quan Jaume I atorga als quatre cònsols el privilegi de la Paeria.

Una vegada instal·lats en el nou edifici, els paers decidiren reformar-lo. En aquells moments el Palau comptava amb un pati interior descobert amb una escalinata de pedra que s’alçava fins al primer pis. A la planta baixa s’ubicaren les oficines, dites lotjetes, per als clavaris major i menor, les prohomenies, els jutges de taula, etc. La planta noble s’adequà per albergar la sala de reunions del Consell General i la lotjeta del mestre racional, la qual a mitjan segle XV, es convertiria en capella del Palau on, entre 1450 i 1455, es construiria el Retaule dels Paers, obra d’en Jaume Ferrer II i els seus col·laboradors.

Cap al 1464, durant la guerra de Joan II, l’edifici de la Paeria patí molts desperfectes; i, en Bertran de la Borda, mestre d’obra de la Seu, fou l’encarregat de reforçar els fonaments i contraforts de la banda del riu, de construir una nova galeria i de reparar la teulada.

Les obres realitzades a la segona meitat del segle XV es van veure afectades pel traslladat de la presó comunal als baixos de l'edifici, perquè el 1486, el rei Ferran el Catòlic concedí al veguer i als paers de la ciutat el privilegi de situar la presó en el soterrani del Palau. Aquest nou ús, que perdurarà fins al segle XIX, provocà que s’hagués de rehabilitar l’espai per condicionar-lo com l’habitatge del carceller i la construcció de cel·les per als condemnats.

Ja en el segle XVI aquesta presó necessità una nova intervenció, per culpa del deteriorament dels espais provocats pels mateixos presos. És també en aquesta centúria quan la Paeria adquireix una de les cases veïnes per a la creació, el 1589, de la Taula de Cambi i Deposit de la ciutat de Leida. Aquestes obres, però, no tardaren massa a veure’s deslluïdes per unes inundacions que obligaren a fer una nova intervenció. Aquesta vegada es construí un nou espai a la planta baixa per a les reunions, que rebria el nom de sala nova. A partir d'ara, en aquesta sala es reuniria el Consell General i la sala de la planta noble, o sala vella, quedaria per a reunions de confraries i gremis de la ciutat. És en aquesta etapa quan la capella junt amb el retaule gòtic, es traslladen a la planta baixa, i el recinte s’obre al culte.

Durant la Guerra dels Segadors, 1640-1652, davant el perill que suposava estar a la casa de la Paeria, molt exposat a l’acció de l'artilleria, els serveis municipals es van veure obligats a traslladar-se al Palau Episcopal.

Al segle XVIII, amb la construcció de la Banqueta, la ciutat guanyà terreny al riu i sorgí el que avui coneixem com l’av. Blondel. Aquesta obra urbanística provocà que el casal perdés la seva fisonomia medieval. Fou en aquell moment quan s’aixecà un nou pis i es reformà la façana de la plaça per adaptar-la als nous corrents de l’època, i es començà a pensar en la necessitat de construir-ne una de nova, que s’obrís a l’avinguda i al riu.

Així, l’any 1867, l’arquitecte Agapit Lamarca, projectà una única façana amb un frontis neoclàssic rematat per l’escut de la ciutat. En la que hem de destacar el llarg balcó que la ressegueix de punta a punta i en el qual s’obren cinc portalades d’arcs de mig punt. La darrera aportació de l’època fou la col·locació d’un rellotge, emmarcat per unes grans motllures, que es creu que va desaparèixer l’any 1927.

Durant el primer terç del segle XX la ciutat de Lleida experimentà un notable creixement demogràfic, econòmic i cultural, i s’inicià un ampli pla de millores ciutadanes i la redacció d’un nou pla d’eixample, que comportà un important desenvolupament urbanístic.

Als anys vint, però, l’estructura del noble edifici es trobava cada cop més debilitada, fent necessari que s’hagués d’apuntalar la façana de la plaça, intervenció que desembocà en una polèmica entre els arquitectes Josep Bergós i Francesc de P. Morera.

Mentre que l’arquitecte municipal, Francesc de P. Morera, afirmava que l’edifici havia d’enderrocar-se per complet, en Josep Bergós assegurava que amb unes petites reformes ja n’hi hauria prou per solucionar el problema. Finalment, el Ple Municipal acordà dur a terme el projecte presentat per l’arquitecte Morera, de manera que el juliol de 1927 s’aixecaren les bastides per desmuntar i numerar, pedra a pedra, la façana i el pati romànic, per després procedir a les tasques d’enderroc de l’immoble.

Durant un temps, la façana de la pl. Paeria desaparegué rere d’una tàpia que s’aixecà mentre duraren els treballs d’enderroc. A causa de l’important abast de les obres, la casa consistorial es va veure obligada a traslladar-se, de nou, a la seu del dispensari municipal, més conegut com la Gota de la Llet, edifici situat on en l’actualitat hi ha la cruïlla de l’av. Blondel amb el c/ Saracíbar.

Un cop desmuntada la façana sorgí una nova polèmica sobre la seva reconstrucció i el trasllat o no de la casa consistorial. La premsa local, i en especial la revista Lleida, es fa ressò i proposen una enquesta a diferents personalitats lleidatanes. Del resultat d’aquesta enquesta s’extreu que calia fer una reconstrucció de la façana medieval, però discrepen a l’hora de buscar un nou emplaçament de l’Ajuntament, sorgint propostes com ara un trasllat a l’Hospital de Santa Maria, a l’Almudí de la plaça de la Constitució o al Museu Morera, alliberant així l’edifici del Palau de la Paeria, de les seves funcions polítiques i administratives per ubicar-hi el museu de la ciutat.

Finalment, es decideix reconstruir la Paeria i condicionar el seu interior com a Casa de la Ciutat. El 21 de maig de 1928, essent alcalde Josep Pujol Cercós, es publicaren les bases del concurs d’avantprojectes i projectes per a la reconstrucció de l’edifici.

Es presentaren al concurs els arquitectes Ramon Argilés, Pere Benavent, Francesc de P. Morera, Manuel Cases Lamolla i Francesc Ferriols. Els respectius avantprojectes foren exposats en una de les sales del Museu Morera per tal de donar-los a conèixer.

El 2 de març de 1929 el jurat format per: l’alcalde de Lleida, senyor Josep Pujol, els arquitectes Bernardí i Martorell, designats per l’Institut d’Estudis Catalans; el senyor Josep Godall, pels concursants; Ignasi de Villalonga, per la Unió de Tècnics de Lleida, i Vega i March, per l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, adjudicà el concurs a l’arquitecte Ramon Argilés i Bifet. En sessió del dia 15 de març de 1929, el Ple del consistori aprovà el projecte i s’anuncià la subhasta per 377.182,60 pessetes al Butlletí Oficial del dia 2 d’abril. Un cop adjudicada, s’iniciaren les obres de reedificació del palau.

L’arquitecte Argilés va aconseguir que la part de l’edifici medieval que romania en peu s’unís harmònicament amb la nova construcció; tal com es va dir en aquell moment “la reconstrucció de l’edifici tal com l’ha fet el Sr. Argilés ha tingut la virtualitat, més que d'acabar una cosa inacabada, la d’acabar bé una cosa que estava acabada malament”.

L’any 1930, l’Ajuntament decidí enderrocar les cases números 1 i 3 del carrer Major, per així poder ampliar la plaça de la Paeria. De manera que, el projecte de Ramon Argilés modificà la façana amb la projecció d’una gran torre, fet que va fer augmentar el pressupost inicial en 88.242,75 pessetes.

Restava encara per resoldre, què fer en el racó i la nova paret lateral; l’arquitecte Argilés ho va solucionar projectant-hi l’actual esgrafiat, obra de Francesc Canyelles i Balagueró, i una font que no s’arribà a construir mai.

Coincidint amb la commemoració del primer aniversari de la II República, el 14 d’abril de 1932, l’alcalde Salustià Estadella Arnó inaugurà la reconstrucció del Palau de la Paeria.

La importància arquitectònica del Palau de la Paeria de Lleida quedà palesa en el reial decret de 25 de gener de 1980 en què es va declarar l’edifici Monument Històric Nacional.