Arxiu Municipal de Lleida
Esteu aquí: Inici Fons documentals Fons particulars Fons musicals Manuel Giró Ribé

Manuel Giró Ribé

GIRÓ i Ribé, Manel. Lleida 5 de setembre de 1848
Barcelona 20 de desembre de 1916

El fons està format per 13 volums amb partitures d’obres d’òperes, sarsueles...

Compositor nascut a Lleida el 5 de setembre de 1848 al carrer de l'Arroyo, davant la teuleria de Cal Clariana, en el si d'una família de pagesos. De molt jove, a l'edat de vuit anys, s'inicia en l'estudi de la música a través de la seva participació com a cantaire en diverses capelles musicals de la ciutat, d'entre les quals cal destacar la del Roser de l'Aurora i l'Escolania de la Catedral. Rep lliçons dels mestres Pobaleda, "Roda", Terrassa i de l'organista de la Catedral Magí Pontí i Ferrer, a més del mestre de capella Aleix Mercè de Fondevila.

Amb el desig inicial de seguir la carrera eclesiàstica, Manel Giró ingressa al Seminari de Lleida on estudia filosofia i llatí i on rep també una sòlida formació general que anys després quedarà reflectida en les seves obres.

Als dinou anys abandona el Seminari per dedicar-se plenament a la música, estudia harmonia amb l'organista i professor de música Francesc Oliver i Aymauri al llarg de tres anys i substitueix Magí Pontí en diverses ocasions com a organista de la Catedral. En veure que a Lleida no tenia elements suficients per desenvolupar la seva carrera musical, el 1870 es trasllada a Barcelona on va estudiar amb diversos mestres la identitat dels quals desconeixem. Aquesta situació no va durar massa i el 1874 marxa a París on roman durant vint anys i hi escriu la majoria de les seves obres.

Un any després d'instal·lar-se a París arriba el primer èxit amb la interpretació d'un fragment d'una Salve Regina per part del baix de l'òpera parisenca Sr. Gailhard en el transcurs dels Concerts Pasdeloup. Aquesta obra dedicada al seu primer mestre d'orgue Magí Pontí, organista de la Catedral de Lleida, va ser estrenada a l'església de La Trinité de París amb motiu del casament d'un alt càrrec del Ministeri de Belles Arts francès. Juan Riera explica una anècdota a propòsit de la interpretació d’aquesta obra amb les següents paraules: [...] Sobre esta Salve conocemos una anécdota curiosa relatada por el propio maestro Giró y publicada en una de las hojas especiales dedicadas a la Música por el rotativo barcelonés La Publicidad que corresponde al día 15 de febrero de 1917. En síntesis ocurrió así: El año antes del estreno, el autor quiso dar a conocer su Salve con motivo de la boda del pianista Gravina en la iglesia de La Trinité, pero M. Guilmant, el organista del templo, la rechazó con el pretexto de que carecía de valor.

Al año siguiente con motivo del casamiento de uno de los altos funcionarios del Ministerio de Bellas Artes, Giró volvió a presentar la misma partitura, pero esta vez mugrienta y sin autor, haciendo correr la voz de que había sido sustraído de la Capilla Sixtina del Vaticano. M. Guilmant hojeando el manuscrito afirmó se trataba de una obra de extraordinario mérito y de hermoso contenido. El auditorio quedó admirado de la composición y el organista Guilmant en la ridícula postura que puede suponerse una vez aclarada la situación. [...].

El 1879 l'editor Heugel li publica una col·lecció de romances espanyoles agrupades amb el títol Tras los montes, que van contribuir en gran manera a la divulgació de la seva tasca com a compositor i van fer-lo popularment conegut entre els afeccionats parisencs. Igualment, aquell any, el mateix editor va publicar-li una Lamentació de Jeremies interpretada per primer cop en els Concerts Pasdeloup amb cors, orquestra i solistes, després de certes disputes amb la casa editora Choudens.

El 1880 estrena la Simfonia Mossàrab. Es tracta d'una simfonia en quatre moviments (rua, albada, zapateado i verbena) amb la qual Giró aconsegueix renom gràcies a les interpretacions fetes alguns anys més tard, concretament el novembre de 1889, per la Societat de Concerts que dirigia Ch. Bordes a Angers. Posteriorment va ser interpretada també amb èxit a Amberes i el 1899 al Teatre Líric de Barcelona. Giró tenia una especial estima per aquesta obra, ja que, segons ell, mai fins aleshores s’havien escrit obres simfòniques que tinguessin un “veritable caràcter espanyol”. El mateix Giró descriu la situació dient: "La palabra mozárabe sonó por primera vez en mi cerebro. Ella me explicaba la fusión de dos razas; la una oriental y la otra occidental, el árabe y el íbero, cuyas razas se habían fusionado para formar una unidad. Esta unidad en música era el género mozárabe, o sea, mezcla de árabe y español ... Podía desarrollar este ambiente, desprendiendo de él lo trivial y lo vulgar, formando así un estilo más distinguido y elevado".

El 1883, i després d'escriure la Gran Missa amb cors i solistes (1882), compon el ball corejat Divertissement andalous, estrenat en el transcurs d'una festa a l'Òpera de París, a benefici dels damnificats per les inundacions patides a Alsàcia-Lorena. En realitat es tracta d'una sèrie de quadres amb música popular on es combinaven ballables i cors, així com alguns fragments d'altres compositors espanyols. L'estrena d'aquesta obra va consagrar Giró com a ídol musical d'aquell moment a París i va esdevenir habitual en els repertoris de concerts francesos.

El 1884, després d'alguns anys d'estada a París, torna a Barcelona per tal de preparar els assaigs de la seva òpera Il Rinegatto Alonso García que estrena, no sense dificultats i gràcies a la influència del seu amic Julián Gayarre, el 6 de juny de l'any següent (1885) darrera sessió de la temporada teatral del Gran Teatre del Liceu.

L'activitat de Manel Giró era intensa en aquells anys, especialment a Barcelona, on resideix tot i que no són estranyes les visites a la seva ciutat nadiua, on la premsa sovint dóna notícies sobre les activitats d'aquest compositor. Així, podem llegir al Diario de Lérida del 23 de setembre de 1888: Refiriéndose a nuestro aventajado paisano Sr. Giró, dice un periódico: El inteligente catalán, D. Manuel Giró, está organizando un festival en Barcelona, cuyo programa es de lo más original y trascendental que pueda darse para nuestro arte músico; pues el primer número que se va á ejecutar será una sinfonía en cuatro partes, de estilo mozárabe, cuyo género no ha sido tratado hasta hoy por ningún otro compositor de España ni del extranjero. El resto del programa será: Kirie y Gloria de una misa, Minuetto, cuarteto de la ópera Il Rinegato [sic], obertura de una ópera inédita, coro religioso árabe de Il Rinegato [sic], bailables de esta ópera y una Lamentación de Jeremías á grande orquesta, coros y órgano.

El novembre de 1890 Manel Giró visita Lleida on és rebut com una celebritat per totes les entitats musicals. La Banda Popular li ofereix un concert al Casino Republicà i el mateix Giró participa en la interpretació de la Missa Gran de Mercadante a l'església del convent de Santa Clara.

Instal·lat altre cop a París, exerceix de corresponsal de la revista La Ilustración Musical Hispano-Americana i publica diversos articles a La Música Ilustrada Hispanoamericana. A París forma part de la Sociedad Española de Cuartetos fundada per Matías Miquel i lluita per la dignitat de la música espanyola proposant als compositors fugir dels excessos populistes i eliminar la frivolitat dels aires nacionals opinant que calia fer quelcom més que escriure cançons andaluses, boleros, havaneres, i comminant als compositors espanyols de treballar en el gènere simfònico-coral de vocació descriptiva i pintoresca. Giró escriu el que segueix a la Ilustración Musical Hispanoamericana: "Trece años hace que estoy luchando en París para contrarestar esa funesta idea introducida por el guitarrista y cantaor Iradiery que otros, con más o menos éxito, han continuado hasta nuestros días".

A començaments de 1892 s'interpreta a París l'òpera còmica El sombrero de tres picos. Aquesta mateixa obra és interpretada al teatre Príncipe Alonso de Madrid el 14 de maig de 1893. Alguns dels seus biògrafs situen l'estrena d'aquesta obra el 1885 tot just tornar de París. Malgrat que la interpretació de l'obra va ser força deficient i va esdevenir un fracàs, el mestre Goula en faria posteriorment una bona difusió dirigint sovint alguns dels seus ballables. El títol complet d'aquesta comèdia lírica és El sombrero de tres picos o El Corregidor que consta de tres actes i està basada en una novel·la d'Alarcón i amb un llibret adaptat a l'escena per Félix Gons. Alguns diaris li atribueixen la creació, amb aquesta obra, d'un nou gènere espanyol inspirat en els aires nacionals.

El 1892 estrena també la seva Missa de Rèquiem a gran orquestra, cors i solistes dedicada al conegut tenor Julián Gayarre que havia mort a Madrid el 1890. L'estrena es va fer al teatre del Circo Barcelonés el divendres 18 de març sota la direcció del mestre Subeyas Bach i en la seva primera interpretació hi van participar diversos cantants com la Sra. Ferni, el Sr. Bonora i el mestre Calzolari com a mestre de cor. L'endemà de l'estrena el Diario de Lérida es feia ressò de l'actuació amb el següent comentari: "El Noticiero Universal de Barcelona hablando del ensayo general de la Misa de Réquiem de nuestro paisano el Maestro Giró, verificado en el Circo Barcelonés anteayer tarde, dice que toda la misa está magistralmente instrumentada y calcada en el género religioso propiamente clásico, abundando los temas de verdadera inspiración, desarrollados con profundo conocimiento de la música sacra escrita por los más célebres compositores. Y añade: Entre las piezas de conjunto que han sido ya hoy más justamente aplaudidas, citaremos el Dies Irae y el Lacrimosa, siéndolo igualmente el Recordare (solo de soprano), el Tuba Mirum (solo de bajo) y el terceto Qui Mariam, por ser todas ellas de gran mérito, en especial el citado Lacrimosa, que es el trozo más notable de la misa y en el cual revela el Sr. Giró, de un modo evidente, su indisputable talento".

Aquesta Missa tenia, segons J. Pinyol, clares reminiscències intencionades de Meyerbeer, Gounod i Verdi, autors que acostumaven a figurar entre els repertoris habituals del cantant navarrès. Va ser interpretada poc després al Teatre Líric de Barcelona i va passar a formar part dels concerts de Giró. Una crònica de premsa del Diario de Lérida datada el 12 d'abril recull el següent: De La Vanguardia de Barcelona, del domingo: Anoche se dio en este teatro la tercera audición de la celebrada Misa de Réquiem, del maestro Giró (hijo de Lérida) la sinfonía de la ópera del mismo maestro, El sombrero de tres picos y los bailables de Il Rinegato [sic]. Como en números anteriores nos hemos ocupado ya extensamente de las cualidades de la música del maestro Giró, nos limitaremos á consignar que el público confirmó anoche con sus nutridos aplausos el fallo favorable que pronunció ya el primer día. Extendiéronse las muestras de aprobación á los artistas Sra. Ferni y Sres. Grazio y Bonora, no menos que al maestro Subeyas y á la orquesta, por la buena interpretación que dieron á las piezas del programa, buena parte de las cuales hubo de repetirse. El Sr. Giró recibió una merecida ovación al final del concierto y fue obsequiado con una colosal corona de laurel, regalo de sus admiradores.

L'any 1894 va donar a conèixer la seva òpera Carlos V probablement al Teatro Real de Madrid. Les úniques referències que tenim d'aquesta obra van aparèixer publicades al Diario de Lérida el setembre de l'any anterior (1893) enmig del comentari fet com a conseqüència d'una actuació a la ciutat d'Olot on acostumava a estiuejar.

No tenim constància de si finalment es va arribar a interpretar l'òpera Carlos V al Teatro Real de Madrid. Tampoc no es va posar en escena l'òpera en tres actes Hermouth, premiada pel govern espanyol el 1895 i que s'havia de representar segons figurava en el decret on s'anunciaven els premis. Així i tot, el mateix any 1895 Giró es traslladava a Madrid per tal de posar en escena l'òpera Carlos V després d'haver estat acceptada pel Ministeri de Foment i el 1896 continuava a la capital d'Espanya assajant Hermouth segons es desprèn d'una curta informació apareguda al Diario de Lérida del dilluns 9 de març de l'esmentat any.

Una de les obres que més fama van reportar a Manel Giró va ser Tras los montes. Aquesta col·lecció de cançons estava formada per quinze números basats en textos traduïts al francès per Tagliafico i en textos pròpiament francesos de Gautier i Musset. Aquestes cançons es van fer populars als salons parisencs gràcies a cantants com Bonnehé, Lorenzo Pagans, Capoul i Engally.

Segons Celsa Alonso al Diccionario publicat per l’SGAE, les melodies tenen un gran interès per la filiació dels textos francesos (amb imatges al·lusives a una Espanya pintoresca), catalans (d’Albert Quintana) i castellans (entre els quals destaca una playera, una cançó àrab amb text del poeta modernista andalús Manuel Reina, una soledad d’Emilio de los Santos i un sonet de Manuel del Palacio arranjat per a veu de baix) a més de dos tangos.

Alonso continua dient que malgrat l’ampliació del vocabulari harmònic respecte a les obres d’Iradier, Giró no va renunciar a la pinzellada pintoresca, el ritme de seguidilla, les cadències andaluses, les gammes andaluses combinades amb mode major, els rics melismes i el floreig superior.

A Barcelona altre cop, el 1897 s'inicien els assaigs de la sarsuela d'espectacle en tres actes Nostra Senyora de París amb lletra de Calixto Navarro i basada en una novel·la de Víctor Hugo. Es tracta d'una obra que conté 16 números musicals, fet que l'acosta més a una òpera que a una sarsuela. Va ser representada sense tenir en compte les despeses per l'empresari del Tívoli D. Ignasi Elías. La primera audició es va fer en "petit comitè" el dijous 1 d'abril de 1897 al magatzem de música del Sr. Ayné, que s'havia mostrat molt interessat per editar la partitura. L'obra va ser un èxit i poc després, el 24 d'abril, ja s'havien fet 7 representacions d'aquest melodrama líric al Teatre Novetats de Barcelona, on va continuar en cartell fins que el 22 de maig es va fer el benefici de l'autor. J. Pinyol diu, referint-se a aquest obra: [...] El troç que'n coneixem de fa molts anys ens permet assegurar la suprema dignitat dels procediments musicals emprats en ella, l'inspiració profunda i l'emotivitat serena i tràgica de les melodies, així com la severitat de la seva harmonització [...].

Després de la data del benefici de Manel Giró al Teatre Novetats, el compositor lleidatà es retira pràcticament de la vida pública i es reclou. Poques van ser les obres escrites a partir d'aquesta data. Podem citar només la simfonia en quatre moviments titulada Granada que es va donar a conèixer als Concerts Colonne el 1899, la simfonia Apassinatta escrita a París el 1901, l'òpera Florinda datada a Barcelona el 1901, tot i que segurament és anterior i basada en la llegenda de Roderic, l'òpera còmica Le Bachelier de Salamanque datada el 1911 sobre un text d'Emili Duprés i basada en l'obra de Cervantes, i diverses obres que denoten una profunda inclinació cap a la meditació i la introspecció, motivada en part pels fracassos de les seves darreres òperes. J. Pinyol descriu la situació amb les següents paraules: [...] Aquesta tendència als temes abstractes no pot ésser sinó fruit de la seva gran concentració interior que'l feia cada dia més inepte per a la lluita amb els elements que devien produir son èxit públic com a compositor [...].

Entre les obres on es veu una clara tendència als temes transcendentals trobem una composició en dues parts la primera de les quals porta per títol En el terrenal i la segona En l'eternal. Ambdues obres estan escrites per a orquestra i cor de grans dimensions. La primera es divideix en les tres parts següents: Joventut, De cara a lo etern i Amor mentre que la segona està formada per Felicitat, Èxtasi i Suprem Ideal. De l'any 1914 data En l'Infinit per a veus i orquestra amb lletra i música del mateix Giró igual que Guerra, en l'infinit i a la terra escrita el 1915 on l'acció té lloc a l'infinit i al planeta "mundus". Aquesta darrera obra està plenament influenciada pels esdeveniments derivats de la primera guerra mundial.

Manel Giró mor a Barcelona el 20 de desembre de 1916 a la casa de la Plaça Letamendi on residia gairebé totalment apartat de la vida pública. Pocs dies després, el gener de 1917, la Revista Musical Catalana publicava un article on, a més de donar algunes dades biogràfiques, afegia: [...] Darrerament el mestre lleidatà vivia molt retret, veient-se'l solament algunes nits de Liceu. Era un músic que posseïa vastos coneixements i força experiència, però de gustos bastant rancis. Era un admirador de Meyerbeer i de l'escola francesa de mitjans de segle passat, i aquestes preferències es traslluïen, naturalment, en les seves produccions, ben traçades, això sí, però sense la personalitat o el caràcter que fan l'obra perdurable [...].

En aquestes paraules podem entreveure les característiques estilístiques de Manel Giró corroborades pel músic i astrònom Salvador Raurich i Ferriol: [...] La filiación musical del maestro Giró se encuentra en el período de transición meyerbeeriana con francas vistas a la factura moderna. No fue un creador a la wagneriana, ni tampoco un tributario servil de Meyerbeer y de sus sistema. Las concomitancias se encuentran muy bien con el italianismo francés en cuanto a factura y expresibilidad, pero siempre construyendo sobre sólidos fundamentos ibéricos, tal como él los entendía con fuerte clarividencia.




Contactar | Avís legal

Plaça Paeria, 1 - 25007 - Lleida | Tlf 973 700 352 | Fax 973 700 665 | arxiu@paeria.cat
© La Paeria - Ajuntament de Lleida