Un menú servit a Lleida a mitjans del segle XVIII

Aquests dies de confinament molts hem descobert el món culinari, el fet de tenir temps ha permès dedicar-li més temps als fogons, i redescobrir aquest art que no és pas nou.

La sofisticació en la cuina ha estat un repte al llarg de la història, sobretot d’un temps cap aquí. No sols es tractava de menjar, sinó de menjar bé i alhora sorprendre el convidat donant el millor que es tenia.

A l’Arxiu Municipal de Lleida conservem un menú de fa dos-cents seixanta anys, que s’oferí al bisbe auxiliar de Saragossa, Juan José Lario, el 6 d’octubre de 1760, quan tornava d’un viatge a Eivissa.

El menú està escrit en una quartilla solta, com si només hagués de ser utilitzat per informar del que menjaria el Bisbe aquell dia en la seva visita a la nostra ciutat. El document no conté res més que això, ni quin seguici l’acompanyava, ni on es menjaria, ni qui el serviria, ni cap indici que ens donés pistes d’on se serví el banquet.

El menú s’inicia amb uns plats lleugers, meló, i sopa amb una crosta feta amb ou i canyella. Tot seguit les calories comencen a augmentar amb aliments molt més pesats, sempre sense tocar el peix o viandes de mar. Aquest es compon exclusivament de porc, corder, bou, conill i volateria (gallines, perdius i colomins). La carn era un element comú de totes les dietes de l’època i el banquet del bisbe auxiliar no en fou una excepció; en canvi el peix s’evitava i només se’n consumia durant les jornades penitencials. Un dels plats de carn que serviren al bisbe auxiliar fou un «freixinat de la asadura del cordero». Es tracta de la cuina de les freixures, podia ser el cor, els pulmons, el fetge de l’animal o tot junt, i dels menuts, tan típica de la cuina catalana moderna, també medieval, i avui en dia gairebé desapareguda.

El menú ofert a Juan José Lario s’acabava amb un seguit de postres variades, com succeïa amb la gran majoria de banquets de l’època. Al bisbe auxiliar van servir-li fruita fresca (raïm i pomes), formatge, olives de Casp, confitura amb suc, crema i confits. En aquells temps les olives s’acostumaven a servir a les postres, juntament amb la crema que era una de les postres preferides de l’època i ja se servia cremada o acompanyada amb bescuits.

Sens dubte aquest document de mitjans del segle XVIII ens apropa a una part de la quotidianitat potser més desconeguda com pot ser l’alimentació que es menjava en actes protocol·laris o en grans celebracions. Tot i això ens permet introduir-nos en l’art de la cuina i obrir una porta a futures investigacions.