Commemoració del 80è aniversari de la mort de l’arquitecte Ramon Argilés i Bifet

Tot i que l’Arxiu Municipal no conserva el fons personal de l’arquitecte Ramon Argilés i Bifet que es troba en l’Arxiu del Col·legi d’Arquitectes demarcació de Lleida, però si que hi guarda una estreta relació ja que l’arxiu es troba en els baixos del Palau de la Paeria, edifici que va restaurar guanyant el concurs que l’any 1929 l’Ajuntament anunciava. L’Arxiu de la ciutat el que si conserva es tota la documentació generada pel concurs; les bases, els avantprojectes, el projecte guanyadors i tota la documentació generada en la gestió de la reconstrucció del vell palau.

Ramon Argilés i Bifet naixia a Lleida un 5 de novembre de 1898, en el número 6 del carrer Democràcia. El jove Argilés estudià a l'Institut de Segon Ensenyament de Lleida. Es matriculà en l'Escola Superior d'Arquitectura de la ciutat comtal i es convertiria en arquitecte el 13 d'agost de 1924. Fou professor de l'Escola Superior d'Arquitectura i arribà a ser cap del Servei Tècnic d'Edificis Culturals de l'Ajuntament de Barcelona. Ramon Argilés tot i viure gran part de la seva vida a Barcelona, sempre va estar molt lligat a la seva ciutat, els seus amics i familiar explicaven que mai va estar més de deu dies seguits sense tornar a la seva estimada Lleida, fos per temes professionals o per assumptes familiars. El seu lligam devia ser tan fort que sabem que mai tingué un habitatge propi a la capital catalana, potser creia que d'aquesta manera no faria arrels allí. En els seus dinou anys que exercí la seva professió dugué a cap gairebé 500 projectes, la seva gran majoria en terres lleidatanes, però també arreu de Catalunya i en menor mesura també a l’Estat Espanyol. El 1929 guanyaria el concurs per a la reconstrucció del vell casalot, l'obra el marcarà la resta de la seva vida i la ciutat li agrairà per sempre recordant-lo en una placa que es troba a l'entrada del Palau, al punt just de pujar per l'escala noble. Com a arquitecte noucentista i historicista, defensava un art més autòcton i més proper a la població, segurament amb la intenció de recrear una arquitectura local pròpia que la fes més singular. Potser per això quan li preguntaren si era partidari de conservar la façana medieval del Palau no hi dubtà i va dir: "La façana de la Paheria que hem heretat dels nostres avantpassats tenim el deure de respectar-la i l'obligació de conservar-la, i com a hereus que som no podem malmetre aquesta herència". La plaça de la Paeria i els edificis del voltant porten, sens dubte, la seva empremta i recorrent el soterrani, els baixos i la planta noble del Palau un es pot arribar a imaginar com d'orgullós es degué sentir aquell 14 d'abril de 1932 quan la seva gran obra fou inaugurada. Moriria afectat d'una miocarditis el dia de Nadal de 1943, a la prematura edat de 45 anys.